Skip to content
Menu
Menu

Com una cadira

Com una cadira és un projecte d’autoedició en col·laboració amb Adicciones Porquesí i les generoses aportacions de les autores i autors dels escrits.

A partir d’un arxiu de fotografies, fetes a cadires trobades els darrers anys, faig una proposta a un grup de persones per demanar-los-hi un petit escrit de mitja pàgina, totalment lliure, que dialogui amb la fotografia que els hi envio. A les imatges, la cadira és presa com a objecte que evidencia l’absència humana, però amb la capacitat de projectar un alè pretèrit de convivència i servei que pugui suscitar diferents relats.

Els diferents vincles que m’uneixen als i les col·laboradores suggereix una tria d’una fotografia per a cadascú, tan adequada com m’és possible. El diàleg entre les imatges i els escrits formen uns díptics on les lectures es diversifiquen amb noves mirades i diferents interpretacions.

Publicacions:
Com una cadira #1Com una cadira #2Com una cadira #3Com una cadira #4

Hem comptat amb la generosa participació en els textos a Com una cadira #1  de Xavier Antich, Antoni Garcia, Ana Mª Palomo, Àlex Nogué, Mireia Munmany, Carles Hac Mor, Rebeca Pardo, Inma Viguera, Vicenç Altaió, Víctor Sunyol, Clara Garí, Aida Sánchez de Serdio, Eva Marichalar-Freixa, Martí Peran, Carmen Garcia i Biel Barnils, a Com una cadira #2 de Teresa Mulet, Àlex Mitrani, Ester Xargay, Marià Dinarès, Gemma Vilaregut, Rafa Madariaga, Anna Mombiedro, Toni Coromina, Assumpta Cirera, Ferran Blancafort, Bruna Dinarès, Rogelio Luna, Irene Solà, Morir de frío, Jordi Canudas i Salvador Giralt, a Com una cadira #3  de Juli Capella, Cristina Massanés, Lluís Llord, Elisenda Soler, Juan Carlos Moreno, Irina Rifà, Miquel Tuneu, Anna Dot, Sergi Oliva, Maite Palomo, Toni Ferron, Carme Collell, Misael Alerm, Jofre Martell, Cristina Vilaró i Carles Font, i finalment, a Com una cadira #4 de Sònia Moll, Ernest Crusats, Marta Negre, Ramon Parramon, Àngela Segura, Carles Guerra, Lucia Royo, Pep Artero, Quique Gimènez, Mariona Moncunill, Alfonso Cobas, Pilar Bonet, Anna Capella, Alexis Barroso, Miquel Bardagil i un text d’Antoni Tàpies del 1967.

Presentacions: EL 9 Nou_ Com una cadira
Com una cadira #1 al Casino de Vic, Com una cadira #2 al Restaurant Atlàntida de Vic, Com una cadira #3 al bar de Les Putes receptes de la Iaia de Vic i la galeria el quadern robat de Barcelona, Com una cadira #1, 2, 3 i 4 a ACVic Centre d’Arts Contemporànies, a La Casa Elizalde de Barcelona, a Bòlit Centre d’Art Contemporani de Girona, la Nau Côclea , i finalment a la Fundació Antoni Tàpies. A Casa Elizalde, també es va organitzar una exposició temàtica amb una tria d’artistes i la programació de l’acció Cadira de Pep Aymerich.

PDF Article d’El 9 Nou
Seleccionats als Premis ADI-FAD Cultura 2018

Les publicacions es poden adquirir a la llibreria Foster & Wallace del c. de la Riera, 20 de Vic.

Com una cadira

Conjunt de les quatre publicacions realitzades amb ADICCIONES PORQUESÍ i el suport de les impremtes Daví i DIAC, ambdues de Vic, entre 2016 i 2021.

Xavier Antich

Professor d’Estètica i Teoria de l’Art
de la Universitat de Girona
Com una cadira/ 305 Mataró

La cadira, el lloc propi

Pocs objectes tan humans com la cadira. De fet, en si mateixa, la cadira no és res, tot deriva de l’ús que arriba a tenir i dels usuaris que se la fan seva. D’aquí que pugui ser indici i símbol de poder, però alhora d’una radical modèstia. De la cadira (o càtedra) de sant Pere a les cadires per sortir a la fresca. Precisament perquè la cadira s’omple de significat pel seu ús, a través del qual queda lligada íntimament a aquell que s’hi asseu, la cadira és, entre els objectes domèstics, el que més aviat queda humanitzat, gairebé per contagi. Encara a moltes cases cadascú en té la seva, igual que el seu lloc a taula, com si la cadira testimoniés, per si sola, del passat sedentari dels nòmades que van deixar de ser-ho. I sedentari, en realitat, vol dir que té cadira i, amb ella, un cert lloc. La cadira singularitza un lloc, per provisional que sigui, i ens arrenca, de vegades com a hostes, del nostre nomadisme immemorial.

Llegir més

No estranya que totes les institucions “disciplinàries”, que en deia Foucault, eliminin les cadires individuals en benefici dels bancs: presons, casernes, esglésies, abans escoles. D’altra banda, una cadira no va mai sola, ni que un visqui sol: és com si la seva essència reclamés companyia. Així ho va mostrar l’artista Ai Weiwei en la seva instal·lació a la Documenta de Kassel, el 2007, quan va omplir tots els espais de la mostra amb 1001 cadires de fusta de la dinastia Qing, perquè els visitants s’asseguessin.

A més, les cadires són autèntics dipòsits de memòria. Ho va expressar, en un text bellíssim al Cavall Fort el 1967, Antoni Tàpies, explicant que qualsevol objecte, com l’art, pot dir-nos coses: “Mireu l’objecte més senzill. Agafem, per exemple, una vella cadira. Sembla que no és res. Però penseu en tot l’univers que ella comprèn: les mans i les suors tallant la fusta que un dia va ser arbre robust, ple d’energia, al mig d’un bosc frondós en unes altes muntanyes, l’amorós treball que el va construir, la il·lusió que la va comprar, els cansaments que ha alleujat, els dolors i les alegries que haurà aguantat, qui sap si en grans salons o en pobres menjadors de barriada… Tot, tot participa de la vida i té la seva importància. Fins i tot la més vella cadira porta dintre seu la força inicial d’aquelles sabes que pujaven de la terra, allà als boscos, i que encara serviran per a donar escalf el dia que, feta estelles, cremi en alguna llar”.

Els artistes sempre se n’han sentit fascinats. La pintura holandesa del segle XVII, que va descobrir la màgia de coses quotidianes, va omplir les teles de cadires. Van Gogh i Gauguin van deixar el testimoni de la seva amistat pintant les cadires en què s’asseien. Joseph Kosuth va fer una obra cabdal de l’art conceptual, en 1965, amb tres cadires: una de fusta, una fotografiada i una descrita amb paraules. Karl Biedermann, en un memorial que recorda la violència de la deportació i l’extermini, va deixar a la Koppenplatz de Berlín l’escultura d’una taula amb una cadira dreta i una altra caiguda a terra, imatge desolada d’una casa abandonada per força i buida ja per sempre. I Doris Salcedo, a Bogotà, va despenjar per la façana del Palau de Justícia 280 cadires de fusta que encara hi són, en record i denúncia de la massacre militar del 7 de novembre de 1985, que va provocar un centenar de morts.

Una cadira buida, com en la tradició jueva del Seder, és la més poderosa metàfora de l’hospitalitat: sempre espera algú, i ens recorda que ningú no pot privar ningú de seure-hi, d’ocupar un lloc en una terra lliure, de ser acollit. El sagrat dret d’acollida, que deien els grecs antics.

[Publicat en el suplement ‘ARA diumenge’ del diari ARA el 3 de maig de 2015].
[Publicat al llibre La voluntat de comprendre – Filosofia en minúscula, Arcadia, Barcelona, juny 2016].

Mireia Munmany

Periodista i gestora de patrimoni literari
Com una cadira/ 03 Bedford

Montserrat

Espero la teva trucada, enlloc de trucar-te.
Fa dies.
L’espero imaginant tot el que em diràs.

Espero que em diguis que t’ha agradat la confitura de codony que et vaig portar l’últim dia que et vaig venir a veure. Em diràs que la vas trobar molt bona. M’excusaré, sense que m’hagis dit que era massa dolça, dient-te que era la primera vegada que en cuinava.
Em preguntaràs si encara menjo truita de formatge i seguidament et posaràs a riure.
Canviant de to parlarem de política. D’esquitllada, perquè en saps massa i de seguida se’ns acaba el tema. Amb què dedicarem més temps és en demanar-me què faig a la vida. Si he trobat el meu camí.

Llegir més

No et vull decebre i et diré que sí, que visc en parella i que ara sí que estic estudiant allò que m’agrada, per reorientar la meva carrera professional.
Tu sospiraràs intranquil·la.
Patint per mi.

Quan la conversa estigui a punt de decaure et preguntaré, obligada, per la teva estada a la residència. Em diràs que no pots parlar amb ningú. I no és estrany, ets massa intel·ligent i inquieta, Montserrat.
Per la vista no et preguntaré, perquè sabem que cada dia la tens pitjor.
Callaré.
Patint per tu.

Abans de penjar ens tornarem a prometre una altra trucada.
Després de penjar recordaré el primer dia que et vaig conèixer.

Et vaig venir a trobar a casa teva i de seguida em vas conduir a fora l’hort, on estaves feinejant. Em vas demanar per la Roser. La nostra amiga comuna. I em vas començar a parlar d’un projecte en el que la Roser creia que et podia ajudar. I vaig acceptar. Amb por i il·lusió.

Quan penso en tu, la memòria em trasllada entre l’últim dia que et vaig veure i el primer que et vaig conèixer.
Després, tot es difumina.

Àlex Nogué

Artista visual, Doctor en Belles Arts i Catedràtic de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona 
Com una cadira/ 117 Santpedor

A en Damià.

A en Damià no li agradava que parlés, ni molt menys que em mogués. Encara que se’m glacessin els peus havia d’estar immòbil, amb la mirada fixa en les branques amb cola de vesc que havíem posat de matinada a les parts altes d’un matoll, a l’altra banda del camp, on acudien els pinsans, les caderneres, els verdums i tota mena d’ocells atrets per l’enganyós cant d’un reclam engabiat.

Al final del matí, en Damià separava els mascles de les femelles i recollia els estris, plegàvem les cadires, que guardàvem amagades enmig del bardissar d’un marge per al proper diumenge, i quan arribàvem al poble em convidava a un vermut.

Llegir més

En Damià i la seva dona, la Balbina, van morir molt joves, i van deixar dos fills bessons petits, en Francesc i en Ramon.En Francesc i en Ramon ara tenen un taller de reciclatge de cartutxos per a impressores i és amb les tintes del seu taller que imprimiré aquesta narració.

Inma Viguera

Professora, escriptora i actriu
Com una cadira/ 139 Puerto de Santamaría

Versión 1. Primera mirada

La primera vez que la vi, me acordé de ti.
Aunque  sin flores es la misma silla roja en la que apareces sentado en la última foto que yo te hice, abriendo un regalo el día de reyes de 2011. La foto está ahora sobre la chimenea y mamá pone flores junto a ella. Es una forma más de las miles que hemos inventado de que no te vayas del todo.

Versión 2. Segunda mirada

Dice el abuelo que la silla del patio se la dejaron olvidada los del último circo que pasó por el pueblo.  La abuela le corrige que olvidada olvidada no, que la dejaron  a propósito, que traía mala suerte, que tres domadores habían perdido su brazo enterito y la abuela dice enterito marcando cada sílaba, en-te-ri-to, por culpa de un león hambriento y un silla gafe, que  no era serio, decían los del circo, que una silla de lucha de domador de leones  estuviera pintada de flores.

Llegir més

Pero como ellos no piensan domar leones, se la quedaron. El abuelo dice que leones no, pero que la abuela un poco fiera sí es. De repente,  la  abuela le mira altiva, levanta un hombro  y cuando parece que le va decir cualquier desaire, sonríe, ruge, junta los labios y le envía un beso.

Marià Dinarès

Artista visual i professor de l’Escola d’Art i Superior de Disseny de Vic
Com una cadira/ 60 Cabo de Gata

Hi havia un gran mar, amb el seu horitzó, aquell on hi desapareixen els vaixells.
Hi havia una gran muntanya de sal, d’aquelles que fan calor d’arengada.
I un camí molt llarg i pla, estirat, que vorejava fangars assecats.
I lluny, feia pampallugues un espill rosat de flamencs.
I les casetes,
les de la platja efímeres però insistents, de pijama de colors, com un circ adormit.
I les altres,
assentades, assegudes al camí del mar,
cases que esperen el pescador, i el pescador que espera la casa, com el fosc que espera la llum.
I els estris, arraulits, també esperen.
La cosa que espera la casa, i l’ombra que vol el peix i la llum que en vol de sal,
Allà on el negre no és tan negre i el blanc és més blanc.

Aida Sánchez de Serdio Martín

Doctora en Belles Arts, investigadora i educadora en pràctiques artístiques col·laboratives, cultura visual, pedagogia i investigació qualitativa
Com una cadira/ 150 Barcelona

Ben trobada carcassa, record d’hores de calor inhumana, de finestres inútilment obertes al brogit del tramvia, de cossos reescalfats, asseguts en postures estranyes, cansats d’atenció. Aquesta, colze al braç, mà a la galta, ulls enllà. Aquell: cama dolorosament plegada, peu adormit de fer de seient. L’altra: esquena lliscant al respatller, puntes dels peus a tocar del veí del davant. Encara una altra: cos recargolat, cap submergit entre els dits… Escolteu dibuixant, prenent notes, mirant, i sento que em convertiu en música i, de vegades també en dansa. Si no us entra per l’orella, espero que us entri per la vista, o per la pell. Discretes mirades al rellotge em permeten calcular amb precisió el temps que tenim plegades, i el que necessiteu per refer-vos, mirar al voltant, xerrar entre vosaltres, aixecar-vos i recollir les vostres coses, sortir de classe,

Llegir més

potser fer un cafè ràpid, i tornar a entrar en una altra aula, totes iguals i totes diferents, a gronxar-vos amb una altra veu. Ja no sembles cadira. Naufragi de construccions que, pensades per durar dos anys, en van durar quaranta, sembla que ara t’ha arribat a tu l’hora d’esdevenir ferralla. Però ets molt més. Ets petja i motlle en els cossos que t’han viscut tantes hores que ni tan sols et recorden.

Morir de Frío

Col·lectiu de promoció i difusió de l’art
en tots els seus contextos
Com una cadira/ 201 Vic

LO SIENTO, ME  SIENTO

Un tron desreiat
corcat i podrit
espera a la ciutat
el pompis més adequat.

Qui serà, serà? El cul que em coronarà?

Natges suades, calentes i estretes,
cel·lulítiques
carnoses i ossades,
cap d’elles de sang blava.

Totalitàries, dretanes i esquerranes,

Llegir més

revolucionàries
dictatorials i democràtiques,
cap d’elles de gran llinatge.

Qui serà, serà? El cul que em coronarà?
Qui em venerarà?

Durant una nit de deriva
el van trobar uns mussols
que li cediren un catàleg
ple de reis i borbons.

Qui serà, serà? El cul que em coronarà?
Qui em venerarà?
Quin d’ells puc triar?

Malucs de ferro malgirbats,
caçadors d’elefants, infidels o militars
corruptes o enverinats, tots ells classificats
i divinament col·locats.

Qui serà, serà?

Aquesta darrera invenció, la de les quatre potes, es veu que, si fa no fa, va coincidir, en el temps, amb la invenció de la roda, i d’aquí ve la llegenda del cabdill Ilerget que va voler seure i desplaçar-se sobre una roda com si aquesta fos un cavall, i va ser esclafat per la roda, que era de pedra i pesava una barbaritat. I és clar, tot plegat ens permet de suposar que l’evolució de la cadira no ha acabat pas. Ara bé, no podem imaginar com seran les cadires d’aquí milers d’anys, perquè, si ens ho afiguréssim, ja incorporaríem a les cadires d’avui les transformacions que en el futur faran progressar la cadira com a objecte per seure-hi. I cal no precipitar-se, car no hem d’oblidar que quan es va inventar la cadira elèctrica tothom es va pensar que la incorporació d’electricitat a la cadira suposaria un gran avenç, però ben aviat es va veure que només servia per fer complir condemnes de mort. Per això tan bon punt un dissenyador australià va parlar d’una possible cadira nuclear, els polítics de tot el món es van posar les mans al cap, espantats per la probabilitat d’explosions atòmiques a dojo si es comercialitzava aquella mena de cadira. Val la pena, doncs, de tenir paciència i conformar-se amb l’estat actual de la cadira, més o menys còmode i estètic, i deixar l’aplicació de les utopies per a altres coses que potser ho permeten, com ara el sofà, que és un derivat de la cadira que es pot anar desenvolupant ràpidament cap a aneu a saber què, com ja ho deixen entreveure els experiments que ara es fan amb un híbrid de sofà i de catifa voladora, que s’enlaira i travessa oceans i continents sense moure’s del lloc on és instal·lat.

Carles Hac Mor

Escriptor, poeta i assagista
Com una cadira/ 145 Barcelona

Del seure, de la cadira, del tamboret i del sofà
No és pas veritat, com assegura William Plane Pycraft al seu Vademecum setialis, que l’inventor de la cadira va ser un tal Cadir, ni tampoc és cert que el tamboret va ser inventat per un sabater anomenat Tambor, ni que el fet de seure és un invent de Seur, que també s’empescà, segons Plane, el gran progrés de dormir ajagut i no pas a peu dret, com, segons ell, abans feia tothom. En efecte, ha estat demostrat  a bastament que molts mamífers i d’altres vertebrats sempre s’han assegut, de què podem deduir que els homínids antecessors de l’homo sapiens sapiens ja seien, a terra, o en pedres, o on podien. Si fins i tot hi ha insectes que seuen, si més no se n’han vist alguns en dibuixos animats i no animats! El que sí que és cert és que les protocadires, les dels primers assentaments d’humans sedentaris, eren d’una sola pota (una mena de tamboret rudimentari),

Llegir més

i que van haver de passar molts mil·lennis, molts, perquè les cadires tinguessin dues potes, i encara segles i segles més perquè en tinguessin quatre i un respatller. Aquesta darrera invenció, la de les quatre potes, es veu que, si fa no fa, va coincidir, en el temps, amb la invenció de la roda, i d’aquí ve la llegenda del cabdill Ilerget que va voler seure i desplaçar-se sobre una roda com si aquesta fos un cavall, i va ser esclafat per la roda, que era de pedra i pesava una barbaritat. I és clar, tot plegat ens permet de suposar que l’evolució de la cadira no ha acabat pas. Ara bé, no podem imaginar com seran les cadires d’aquí milers d’anys, perquè, si ens ho afiguréssim, ja incorporaríem a les cadires d’avui les transformacions que en el futur faran progressar la cadira com a objecte per seure-hi. I cal no precipitar-se, car no hem d’oblidar que quan es va inventar la cadira elèctrica tothom es va pensar que la incorporació d’electricitat a la cadira suposaria un gran avenç, però ben aviat es va veure que només servia per fer complir condemnes de mort. Per això tan bon punt un dissenyador australià va parlar d’una possible cadira nuclear, els polítics de tot el món es van posar les mans al cap, espantats per la probabilitat d’explosions atòmiques a dojo si es comercialitzava aquella mena de cadira. Val la pena, doncs, de tenir paciència i conformar-se amb l’estat actual de la cadira, més o menys còmode i estètic, i deixar l’aplicació de les utopies per a altres coses que potser ho permeten, com ara el sofà, que és un derivat de la cadira que es pot anar desenvolupant ràpidament cap a aneu a saber què, com ja ho deixen entreveure els experiments que ara es fan amb un híbrid de sofà i de catifa voladora, que s’enlaira i travessa oceans i continents sense moure’s del lloc on és instal·lat.

Rebeca Pardo

¿Doctora en BB.AA.? ¿Profesora de fotografía? ¿Bloguera? o… ¿la última reencarnación de una silla que a veces se peina?
Com una cadira/ 188 Perpinyà

“¿Se supone que yo soy esta silla? De momento, yo sólo veo una imagen sugerente que invita a entrar, a mirar medio a escondidas, a tratar de adivinar quién estuvo ahí, quién volverá a estar ahí y quién no regresará jamás… ¿Conservará aún el calor de su último ocupante? ¿La forma de otros cuerpos, las huellas de otras pieles? ¿Qué misterios y secretos oculta una silla que se expone de medio lado, entre la luz y la sombra, en un espacio de paso?

Comienzo a verme en esta silla sin brazos que no constriñe, que deja libertad de asiento y mirada. Comienzo a sentir simpatía por esta silla de estudio que se resiste a permanecer en un despacho de diseño, una outsider esencialista e impoluta en un contexto ecléctico y marcado, muy marcado, por muchas vidas y bastante tiempo. Pobre silla, que no tiene patas ni ruedas para moverse,

Llegir més

pero silla valiente que lucha por estar cerca de una calle transitada mientras mira de soslayo entre dos mundos, entre varios universos, inmersa en su nada…

Esta silla, ¿MI silla?, dirige la mirada desde el exterior iluminado hacia las sombras interiores de ese lugar sombrío y misterioso tras un muro corriente que ha sido vivido, escrito, dibujado… “iluminado”. Me pregunto qué hace una silla como ésta en un lugar así, ocupando un espacio que no parece corresponderle… y no puedo dejar de mirar las manos que pueblan la pared, esas manos que me remiten a las cuevas de un tiempo en el que no había sillas, ni porteros automáticos, ni cemento, ni hormigón… ni yo. Comienzo a verme en esta silla, a sentirme como esta silla, a ser MI silla… ja, ja, ja.

Vuelvo a mirar las otras sillas de este proyecto y me doy cuenta de que, realmente, esta es la mía. No podría ser ninguna otra. Regreso a ella, la miro con detenimiento, y me veo muy bien en esta foto. Creo que he salido muy natural y favorecida en este retrato. Es muy yo, tan yo que me pregunto si me dejarían ponerla en mi próximo DNI, en mi pasaporte, en mi carnet de la universidad… en la mesilla de mi madre. Esta sí soy yo y no ese rostro extraño, frontal y completamente iluminado sobre fondo blanco, que sí que parece una silla: un extraño mueble de catálogo que pretende ser yo”.

Vicenç Altaió

Poeta, assagista i traficant d’idees
Com una cadira/ 47 La Garrotxa

Primer es va fer la fotografia abans que les coses fossin visibles. Els objectes eren abans: abans era la seva cosa que la seva idea. Abans de la reproducció res no era: abans existí la impremta que l’escriptura? L’asseure’s que la cadira? No hi ha déu reproduït que no s’assegui. El Papa de Roma seu en una cadira que parla: no hi ha pronunciament excathedra sense una paraula asseguda. Duchamp fa parlar una roda de bicicleta fixada damunt d’un tamboret per fer art sexual però verge.Tzara seu damunt d’una finestra oberta on es projecta una noia fotografiada per Man Ray. Té una destral al cap. Picabia va organitzar una exposició amb tot de cadires buides perquè miressin el seu art. Dimensionant la imaginació, Miró va posar una pedra damunt una cadira: Dona asseguda i nen. Un elefant amb cames de girafa. Dalí s’asseu damunt el fantasma eròtic del seu desig. Un penis penetra el selló d’una bicicleta. L’obsessió mecànica pel plaer sexual amb seient, oh gran Müller. Beuys explica els quadres a una llebre morta assegut en un tamboret cobert de mel. L’artista Broodthaers, mandrós, porta a domicili la bellesa. 

Llegir més

Porta al Museu cadires de terrassa. Mai ningú sinó Tàpies havia elevat tan amunt una cadira, fins als núvols, i planta cara a Déu. Brossa petarreja com un caganer amb els pantalons avall. Què hi fa aquesta cadira plegable estil platja llarga en un estable de la Garrotxa? Que s’hi assegui l’Altaió, ens llegeixi el poema i el Jordi Lafon el fotografiï mentre el recita.

Ana Mª Palomo

Historiadora de l’art i professora. Crítica d’art,
cinema i comissaria d’exposicions
Com una cadira/ 18 Cambridge

Nunca he sido muy diestra en ciencias, ni he demostrado un desaforado interés por la ciencia-ficción, ni he consultado un manual de instrucciones a conciencia. Tras esta confesión, que puede poner algunas cosas en su sitio, a nadie extrañará el estado en que ahora me encuentro, o ¿mejor debería decir no me encuentro? No sé… En fin, intentaré explicaros mi pesarosa realidad actual.

Hace unos días, o quizá horas, o quién sabe si años, visitaba una tienda de muebles, pues ando metida en menesteres decorativos, cuando me crucé con una extraña silla. Al descubrirla intenté buscarle un acomodo mental en la casa y por aquellas digresiones a las que soy proclive conecté mentalmente con la imagen de Una silla y tres sillas, de Kossuth, con el arte conceptual, con la documentación de cómo crear una obra… Sumida en esta secuencia mental imparable, me encontré, sin saber cómo, con un manual de instrucciones en las manos que correspondía a una supuesta máquina del tiempo colocada a un lado de la silla.

Llegir més

Acostumbrada como estoy a todo tipo de instalaciones artísticas interactivas seguí las indicaciones que creí entender y me subí, sin dudar ni un momento, a una plataforma que invitaba a acomodar ambos pies en ella.  Allí colocada apreté un botón rojo que había en la pared (como sabéis siempre hay un botón rojo que apretar para interactuar con la obra) y se difundieron unos mensajes cortos, a modo de cuñas publicitarias, sin solución aparente de continuidad: existencia simultánea en diversos planos; a nivel subatómico la materia no existe con seguridad; la realidad es una arbitrariedad de la observación… Me invadió una sensación alegremente expansiva y aquí me tenéis, convertida en una turista temporal, atomizada y sin destino ni tiempo conocido. La silla, que por lo que podéis ver parece haber corrido mejor suerte que yo, debería estar completa ocupando el espacio de la huella cenizosa visible en el suelo. Lo demás, supongo, superposición de universos paralelos o algún raro concepto parecido.

Aunque, a decir verdad, los elementos que aparecen en la fotografía no parecen imágenes de un tiempo futuro, ni de un pasado lejano, ni tan siquiera de una apasionante descomposición de la realidad;  probablemente mi imaginación me haya jugado, otra vez, una mala pasada y lo que parecía ser un interesante estado cuántico propiciado por el encuentro con una máquina del tiempo, se limite  a  la dificultad que conlleva, en ocasiones, entender la truculenta pero verdadera realidad de una vida que, como en el celebrado libro de Perec, debería traer instrucciones de uso.

Víctor Sunyol

Poeta, editor i professor
Com una cadira/ 17 Cambridge

Les paraules, com les plantes; així com si no gosar fos el seu fer, gairebé des de fora, als marges. I sabent-se mare i matriu de la imatge, del real. El verd que sotja, el verb origen.

La mirada, la reixa. Mur. La mirada, que ens separa de la imatge, del real, de les coses. La mirada en la reixa, en la reixa del mot.

Les paraules, la reixa. Sprachgitter. Paraules: Reixa de llenguatge.

La mirada, com les plantes; d’abandó florides, incloses per l’estranyesa, intruses en el lloc més seu.

I el desig: mot i mirada.

[Només qui mira sense mot ni mirada pot arribar, desert de desig, a l’hora plena; només ell pot arribar al mot i a la mirada. Al ple desig.]

Carmen Garcia

Artista visual i professora de
l’Escola d’Art i Superior de Disseny de Vic
Com una cadira/ 97 Vic

Intemperie, es un lugar

Se encienden las luces. Lavabo, cocina, siempre de un lado a otro.
Hay que aprovechar los días de sol, este invierno ha sido muy nublado.
Tanto rato al teléfono, es como si estuvieran juntos.
Que cargado está, cinco limones ya tiene.
Siempre cantando y alegre, se está quemando algo.
No están las bicicletas, tendrán un buen día.
Preparan la terraza, se va llenando de invitados.
Ya se ha apagado la luz de la habitación de los gemelos.
La música demasiado alta, sus padres de viaje.
Llora y no puede respirar, está cargado.
Empieza el silencio. Se va calmando el día.
Lleva días inquieto, ha ido tres veces y ha estado demasiado tiempo.

Eva Marichalar-Freixa

Artista multidisciplinar i professora
Com una cadira/ 110 Berlín

Nazis sind Scheisse
Virginia Fochs

Et vas deixar els llums oberts. I jo em vaig comprar una cadira per si mai tornaves. No es pot marxar amb els llums oberts i no tornar. Encara que no sigui culpa teva. El teu fluorescent no em deixa viure. He arribat a creure que un dia tornaràs i l’apagaràs. He arribat a creure moltes coses. Nazis sind Scheisse –vaig escriure ràpid en un paperot que vaig penjar a la finestra. Ridícul. Tu creus que un paper, una pancarta, una manifestació canviarà res? Res és important i, per tant, allò que canvia és res. I per això no hi vaig anar (a la manifestació). Tu no penses tornar, no pots tornar. O sigui que això, que res, que vaig fer connectar el teu fluorescent a la meva corrent; i que em vaig comprar una cadira per esperar-te i aquí estic, fent veure que ho tinc tot controlat i que t’ho sé (m’ho sé), almenys, explicar per

Llegir més

escrit. Jo no sé res. Ja no sé res. Però els altres tampoc saben res. Diuen que sí, que tinc una cosa d’aquelles que en diuen patologia. Que es veu que hauria d’haver anat més ràpid en oblidar que em vas dir “ara mateix surto de l’oficina i vinc”; es veu que hi ha un temps oficialment establert per deixar d’esperar algú que et diu que ara ve i que acaba volant pels aires. Tu vas marxar i els llums eren encesos i això deu voler dir alguna cosa. Hauria de voler dir alguna cosa. No tinc cap patologia. Sé perfectament que els nazis són una merda i que tu no tornaràs mai. Però jo t’espero. Que es fotin.

Martí Peran

Professor de Teoria de l’Art de la UB
Com una cadira/ 71 Vic

L’esdeveniment és una interrupció sobtada adreçada contra el present per fer-lo bocins. L’escàs passat de l’esdeveniment, ben curt, es la remor violenta que l’acosta. Cal restar amatent. Al seu torn, tot esdeveniment estén un futur d’amplàries magnífiques, intransitables. Hom espera l’esdeveniment i malgrat tot sempre es demora. L’esdeveniment triga i el temps sencer esdevé una estona de més. L’espera és llarga i al cordam s’hi pengen els dies descolorits al sol. Cal atiar l’atenció per quan envesteixi. És una promesa que obliga la guaita.

Toni Coromina

Peridista i escriptor
Com una cadira/ 178 Vic

Carta des de l’hort
Estimada Cadireta: Espero que quan rebis aquesta carta estiguis molt bé i que les persones que se t’asseuen al damunt s’hi trobin còmodes.

Jo vaig sobrevivint. Ja saps que després de passar-me deu anys abandonada a les golfes de Can Xerinola, des de fa uns mesos he tornat a la vida. Ara m’estic a l’hort del mas, on després de restaurar les meves cames, el masover Mateu m’ha col·locat a sobre d’una cisterna tapada amb quatre fustes que recull l’aigua de la pluja.

Malauradament, però, ja sóc una cadira molt velleta i he perdut la sensibilitat de les extremitats inferiors. De fet no sé si les potes postisses que m’han posat són metàl·liques o de fusta pintada; a mi em fa l’efecte que són de ferro -jo diria que estan una mica oxidades-, però m’aguanten bé.

Llegir més

En canvi, m’he quedat sense esquena i m’han convertit en una mena de tamboret ridícul. A sobre meu hi ha posat un gran dipòsit cilíndric d’uralita que xucla l’aigua d’una cisterna enterrada a través d’un tub de plàstic blau, com un catèter hospitalari. Gràcies a la llei de la gravetat, el preuat líquid acumulat ix del dipòsit per una mànega negra de goma i baixa fins als reguerons de l’hort per fer créixer els enciams i les escaroles que ha plantat en Mateu. Si veiessis la pinta que faig, al·lucinaries: semblo uns malalta terminal connectada a una gegantina ampolla de sèrum fisiològic. Però estic contenta, perquè veig que als meus setanta set anys, tot i estar jubilada, encara serveixo per alguna cosa.

Bé, no et vull marejar més amb les meves cabòries i manies de vella. Dóna molts records a tota la família. Petons i abraçades a les teves cadires germanes,  el pare Tron, la mare Trona, l’avi Setial, la iaia Butaca, la tieta Poltrona, l’oncle Sofà i els cosins Tresillo. T’estima: la teva besàvia Cadirota.